En general, els catalans actuals tendim a considerar-nos un poble pacífic i treballador. Tenim com a referent polític el pactisme tradicional que va presidir les nostres relacions polítiques durant segles i, tant es així que, fins i tot avui, ens vanagloriem d’aquesta tendència al pacte i al consens que apliquem en el nostre dia a dia.

Pau Claris va morir el 27 de febrer de 1641 a tres quarts de dotze de la nit. Un mes abans, el 26 de gener al matí, un nombrós exèrcit hispànic havia estat severament derrotat als vessants de Montjuïc i davant les muralles de Barcelona. Pocs dies abans, el 16 de gener, les institucions catalanes havien trencat els lligams de fidelitat amb Felip IV.

Encara que, en general, menyspreava els premis literaris (fins i tot havia rebutjat el Premi Pulitzer que li havia estat concedit el 1926 per la seva novel·la El doctor Arrowsmith), el cert és que, el 5 de novembre de 1930, Sinclair Lewis va rebre i va acceptar el premi Nobel de literatura. I, de fet, va ser el primer nord-americà en obtenir aquest guardó.

Malgrat que el muntatge teatral d’Un tramvia anomenat desig es va poder veure anteriorment al teatre Shubert de New Haven, l'estrena oficial es va fer el 3 de desembre de 1947 al teatre Ethel Barrymore, on va estar en cartell fins al desembre de 1949. Aquesta producció original de Broadway va ser protagonitzada per dos actors tan reconeguts com Marlon Brando i Jessica Tandy, que va rebre un premi Tony en la categoria de millor actriu de teatre, precisament, per aquesta obra. I, el mateix 1949, se’n va fer una producció al Teatre Aldwych de Londres, amb Vivien Leigh, que guanyaria un Oscar per la versió cinematogràfica dirigida per Elia Kazan (1951). Posteriorment, gairebé un quart de segle després, el 1973, l’obra es va tornar a posar en escena, amb Rosemary Harris i James Farentino, al teatre Vivian Beaumont de Nova York. I, des d’aleshores, innumerables versions han trepitjat escenaris d’arreu del món.