Albert Lladó, albert@edicat.cat

Fotos: Martín Frías

Lax’n’busto no para. Després del primer disc amb la veu d’en Salva Racero (Relax, 2007) presenten un nou projecte on el rock, una altra vegada, és el fil conductor. Novament produït per Sylvia Massy, Objectiu: la lluna és la proposta que presenten aquest grup d’El Vendrell que ja té 22 anys de vida. Poca broma.

Si Relax (2007) va ser el ressorgiment del Lax’n’busto, amb la incorporació d’en Salva Racero, què suposa el nou disc?
Cristian G. Montenegro: Bé, és una continuació a nivell de producció. Hem tornat a treballar amb la nord-americana Sylvia Massy i el seu equip, encara que aquest cop és ella qui s’ha traslladat aquí. Però aquest és un disc molt diferent. Hi ha una evolució.

Molta gent no recorda, o no sap, per què va marxar l’anterior cantant, en Pemi Fortuny el 2006. Què va passar realment?
Pemi Rovirosa: Bé, simplement, després de 20 anys, va voler fer altres coses. Estava cansat. Res més.

En aquell moment, vau pensar que el grup desapareixeria?
Premi: No. Mai. Una de les coses més “guapes” del grup és això, que vivim per la música. Gaudim. No se’ns va passar ni pel cap. Quan ho vam saber, li vam donar suport i de seguida vam pensar en trobar a algú.

I arriba amb força en Salva, quan estava fent el musical Mar i Cel. Qui es va fixar primer en ell?
Cristian: Ja el coneixíem, de bastants anys abans. No sé... nosaltres el teníem a la ment, i el recordàvem, i li vam proposar. El primer assaig ja va ser bestial.

Creieu que el públic ja identifica la seva veu amb els Lax?
Premi: Sí, aquest era el gran repte del primer disc. Jo crec que amb Objectiu: la lluna la gent ja escoltarà Lax sense pensar que la veu és d’un nou cantant. És un procés superat, en aquest sentit.

Com va sorgir el contacte amb Sylvia Massy (productora de grups com Red Hot Chili Peppers i REM) i com ha influït el vostre so final?
Cristian: A través d’un conegut vam aconseguir el contacte. Vam enviar-li música nostra i li va agradar molt. En sap molt, és clar, això es nota en el producte final.

Relax, el vau enregistrar a Califòrnia. Aquest, en una masia (La Casamurada) del segle XII ubicada a Llorenç del Penedès (Baix Penedès). Com han anat els dies que heu estat “refugiats”?
Cristian: La Casamurada és l’estudi d’en Jesús (Rovira). Vam fer una vida molt intensa. Alguns es quedaven, fins i tot, a dormir allà. Treballàvem moltes hores al dia.
Pemi: La veritat és que estar tots reunits va molt bé. Anímicament és molt important. És un procés molt maco.

Per què heu escollit un títol com aquest per al nou disc?
Salva Racero: És no posar-se límits. A més, tot això associat amb la lluna... Som una mica animals de nit. La lluna és hipnòtica...
Cristian: Tenim una pissarra a l’estudi i l’anem omplint de noms... Un dia, mentre anava a assajar, em va venir al cap. És un títol molt obert on cadascú es pot imaginar una mica allò que vulgui.

És un disc, per sobre de tot, de rock, quan la majoria de grups estan fent pop... A més, vau començar fa 22 anys en català quan tothom estava pendent de la “movida madrileña”. Teniu la sensació que aneu a contracorrent?
Cristian: Com a mínim, quan vam començar, sí teníem molt aquesta sensació.
Pemi: Sí, això és un disc de rock. Sens dubte. Ens agrada molt tot tipus de música, però a l’hora de tocar... Jo crec que, independentment de si el disc té més “canya” o no, sempre fem rock...

Algun cop us heu queixat del poc cas que us han fet les emissores públiques. Potser és per fer allò que us ve de gust sense tenir massa en compte allò que està de moda?
Pemi: Jo crec que això, avui, està superat. Estem molt contents de com està sent rebut el disc, i de com els mitjans se n’estan fent ressò.
Salva: Els mitjans, mentre nosaltres ens adaptàvem a la meva incorporació, estaven una mica perduts. Però avui la complicitat, tant amb mitjans públics com privats, és molt bona.

Tot i cantar en català, últimament heu anat a arreu del món. Allò que l’idioma era una barrera, creieu que és més un complex nostre que una realitat?
Salva: I tant! Si tu ensenyes allò que saps fer, la gent s’obre. La música és música sigui en català o en anglès.

A Relax  vau fer versions d’algunes cançons en anglès i euskera. Repetireu l’experiència?
Salva: Sí, però com que és un procés molt minuciós, i que comporta molt de respecte cap a aquestes llengües, ho gravarem quan ho tinguem molt treballat. Ens ho prenem amb la relativa calma que una cosa així es mereix.

Les lletres i la música no són d’un únic component. Com és el moment creatiu? Algú proposa un tema i el proveu?
Pemi: Tots componem. Prèviament a presentar una cançó, cadascú porta de casa la seva proposta poc treballada, només les lletres i la melodia.
Salva: Ens donem molta llibertat i això és el millor del grup. Entre tots ens fiquem en l’estructura i aportem la nostra personalitat.

Dues de les cançons que enganxen més són “Que boig el món” i “Sense sentit”. És un disc pessimista, crític o reivindicatiu? O una barreja de tot plegat?
Pemi: És una barreja. Nosaltres expliquem a les nostres cançons allò que ens afecta i on cadascú es pot sentir representat. Però jo diria que tira més cap a l’optimisme...
Cristian: Sí, parla molt de la idea de caure i tornar-se a aixecar...

Per acabar, a la vostra presentació es diu que teniu “la rebel·lia eternament adolescent”. Us hi sentiu identificats amb aquesta definició? Això, en realitat, és l’esperit del rock?
Pemi: Evidentment. Nosaltres, a cada disc, tenim més ganes. L’agafem amb més energia i tenim aquest esperit “rockero”.
Salva: Som rebels, som rebels (riuen).

______________________

TAL COM RAJA

Origen del vostre nom:
És el nom d’un antic laxant.

Lloc i data de naixement:
El grup es va formar a El Vendrell i el primer directe
va ser el 30 d’agost de 1986.

Una mania:
Assajar els dilluns al matí (riuen).

Una qualitat:
Som un grup on tots tenim opinió

Un somni:
La lluna.

On us agradaria anar de gira?
Els Estats Units.

I un escenari on actuar?
Al Madison Square Garden!

Teniu fama de ser molt...
Optimistes