El pas del temps, l'amor i l'amistat incondicional de dues dones (Mar, interpretada per Laura Sancho, i Rita, a la qual dóna forma i veu Maria Clausó), les esperances i els desenganys, la por i la gelosia, els vaivens de les relacions personals i un tercer personatge inestable i indecís (Alícia, protagonitzada per Karme Màlaga) que serveix com a enllaç i pont d'altres històries paral·leles.

Girafes
De Pau Miró
Sala Beckett, fins el 18 d’octubre de 2008

Intèrprets: Anna Alarcón, Albert Ausellé, Bernat Cot, Carles Flavià, Òscar Muñoz
Espai escènic i vestuari: Pi Piquer
Il·luminació: Luís Martí
So: Lucas Vallejos
Composició musical: Oriol Miró
Moviment: Mercè Boronat
Ajudant de direcció: Isaac Alcayde
Videocreació: Alfonso Ferri
Producció executiva: Helena Font

D'entrada, cal agrair l'energia i la valentia de gent com Ever Blanchet. Aquest català nascut a Montevideo, va crear i dirigeix les sales Versus Teatre (des 1995) i Teatre Gaudí (des 2008), on es porta a terme aquest estiu la pretemporada “Avantime", una de les poques propostes escèniques - i que arriba a la seva novena edició - que es poden veure aquest agost a la ciutat comtal i que inclou el cicle de lectures dramatitzades titulat "En rodatge ".

Quan està a punt de complir-se el vintè aniversari de l'entranyable Sala Beckett, un dels seus impulsors, José Sanchis Sinisterra (València, 1940), torna a casa per proposar una reflexió sobre l'absurd del món laboral, de les entrevistes de feina i de la fragilitat d'un món en el qual "es contracta per acomiadar, que és el que més excita els accionistes".

Deia Manuel Vázquez Montalbán, a Crónica sentimental de España, que “recordar, poner en orden las voces y los ecos de nuestra educación sentimental puede ser la búsqueda de un punto de referencia para poder empezar a comprender el por qué no comprendemos nada o casi nada de la espléndida confusión que nos envuelve”. I això és el que fa l’Espai Brossa amb aquest homenatge a Miguel de Molina que, després de l’èxit que va obtenir al mateix teatre l’any passat - amb dues nominacions als Premis Butaca, en les categories de millor musical i millor actor de musical -, ha tornat a programar un espectacle que vol fer justícia a una figura massa oblidada, massa silenciada i que va haver de patir en carn pròpia la manca absoluta de llibertat i la repressió més absurda.

Un dels plats forts d'aquest Grec. La versió lliure de la Divina Comèdia de Castellucci havia creat moltes expectatives. La primera proposta, Infern, s'ha pogut veure, únicament durant dos dies, a l'incomparable espai del teatre Grec de Montjuïc que no només serveix d'escenari, sinó que forma part de l'obra, on el paisatge és un personatge més. Prescindint del text, l'italià proposa un seguit d'imatges plàstiques, més properes a la perfomance que al teatre convencional, que ens fan reflexionar sobre la mort, la soledat o la autoconsciència de l'artista contemporani.

Atrevir-se amb un muntatge com La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca és, sens dubte, un difícil repte fins i tot per a directors amb tant de talent i experiència com Lluís Pasqual. Escrita el 1936, sembla anunciar l’Espanya negra, la més negra, que va acabar amb la vida del poeta andalús i amb la de milers i milers de persones innocents. És una obra que parla dels silencis, del foc de les passions reprimides, de la intolerància i, evidentment, de la mort