El lingüista Joan Solà va morir ahir als 70 anys. Nascut a Bell-lloc d'Urgell (Pla d'Urgell), era catedràtic de llengua i literatura catalanes de la Universitat de Barcelona i també vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). El 2009 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes en un acte al Palau de la Música en què va fer un discurs punyent en què alertava de la greu situació de la llengua.  Com a gran defensor del català, va divulgar el seu coneixement tant a través de llibres com 'Estudis de sintaxi catalana' (1972) o 'Gramàtica del català contemporani' (2002) com, de forma més planera, mitjançant la premsa, com a articulista habitual al diari 'Avui'.

Joan Solà i Cortassa va néixer a Bell-lloc d'Urgell (Pla d'Urgell) el 10 de gener del 1940. Va estudiar Magisteri a Lleida i el 1965 va obtenir el títol de Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona, on també va fer el doctorat en Filologia Catalana (1970), abans d'ampliar els seus estudis en universitat angleses. 

Com a lingüista, era un observador meticulós del català, des de la gramàtica i l'etimologia, i va recollir la seva feina en més d'una vintena de llibres, com 'Estudis de sintaxi catalana' (1972), 'Del català incorrecte al català correcte. Història dels criteris de correcció lingüística' (1977), 'L'obra de Pompeu Fabra' (1987), 'Lingüística i normativa' (1990) o 'Gramàtica del català contemporani' (2002). També va dedicar estudis a Pompeu Fabra i Joan Coromines, entre d'altres. 

La seva passió per la llengua va omplir un miler d'articles en diferents capçaleres catalanes. Primer al 'Diari de Barcelona', després al setmanari 'El món' i en els últims anys a l''Avui', on tenia un article setmanal. Precisament dijous passat es va acomiadar dels lectors amb l'article 'Adéu-siau i gràcies!'. Els últims deu anys d'articles en aquest diari estan recollits al llibre 'Plantem cara', publicat el 2009.

Va ser el 2009 quan va rebre el premi 'més gran que podia rebre', segons les seves paraules, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Un any de reconeixements per al professor, ja que també va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida. Per ell, que es considerava modestament 'un home limitat', aquestes distincions van ser el resultat d''anys de treball a l'ombra'.

Convençut que el català no ocupa el lloc que es mereix a la societat, Joan Solà va aprofitar aquests premis per denunciar la situació de la llengua en un context cada vegada més castellanitzat i la passivitat política en aquesta qüestió. Crític amb els dirigents, tenia clar que si el poble català vol ser un poble 'ha d'aspirar a ser el 'màxim d'independent políticament'.

Professor de Lingüística Catalana amb Pompeu Fabra, Joan Coromines i Noam Chomsky com a principals mentors, era un referent en el món acadèmic i intel·lectual, i va fer l'última lliçó universitària el juny del 2010 a la Universitat de Barcelona. 

Fa quatre mesos dotze intel·lectuals li van fer un llibre d'homenatge en què desglossen una de les últimes figures de la lingüística catalana, titulat 'Joan Solà. 10 textos d'homenatge' i publicat per Empúries. En aquest llibre, a cura de Neus Nogué, Emili Boix, Sebastià Bonet i Lluís Payrató, es destaca la seva contribució al coneixement de la llengua, amb alguna perspectiva inèdita sobre la seva obra i la seva manera de treballar. 

Discurs al Parlament en defensa del català

L'1 de juliol de l'any passat, Joan Solà va fer una intervenció davant el ple del Parlament fent ús de l'article 178 de l'article del reglament de la cambra segons el qual es pot convidar una personalitat rellevant per la seva 'significació institucional, política, social, científica o cultural'. Aleshores, Solà va fer un diagnòstic pessimista sobre l'estat de salut del català i va instar la cambra a redreçar la situació. 

El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes va comentar que quan es va pactar la Constitució 'es va cometre la gran debilitat d'acceptar la desigualtat legal de les llengües de l'Estat'. Segons Solà, el castellà esdevenia 'sobirà, indiscutible, obligatori, amb drets il·limitats. Les altres llengües ipso facto esdevenien subordinades, inferiors, voluntàries, vergonyants (...)'.

Joan Solà també es va referir a la 'mala salut filològica' del català, concretament a la degradació alarmant de totes les seves 'estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques'. Davant del ple del Parlament, Joan Solà va dir que la causa remota, 'però persistent', de la mala situació del català és 'l'actitud hostil de l'espai polític on ens ha tocat viure envers tota llei de diversitat'.

En un discurs contundent, el filòleg també va atribuir com a causa 'més propera i apamable, però també ja bastant anquilosada, interioritzada' que el poble català viu amb la sensació de ser 'un poble subordinat'. 'Una sensació acceptada potser com a fatal, com a indefugible, i clarament reforçada de tant en tant per esdeveniments inequívocs, com ara els dos actuals del finançament i de l'Estatut', deia el passat 1 de juliol.

Per tots aquest motius, Solà va fer una crida a 'preservar la nostra personalitat' i estar disposats a 'arribar fins allà on calgui per aconseguir-ho'.